HACE TIEMPO QUE LEÍ ESTA POESÍA DE MARTÍ I POL QUE HABLA DE DOLOR PERO TAMBIÉN DE ESPERANZA.
hoy quiero compartirla contigo
Des d'aquesta aspra solitut et penso
ja no hi seràs mai mes quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m'ham perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i JO visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engloleixi com t'ha engolit per sempre.
LLibre d'absències
Miquel Martí i Pol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada